«EL LEOPARDO» de Jö Nesbo

L’AUTOR

Jo Nesbø  va néixer a Oslo 1960 en una família de lectors i contacontes. La seva mare era bibliotecària i el seu pare era molt aficionat a explicar històries als nens, una afició que va encomanar al seu fill. Va ser un futbolista de talent que va jugar al Motlle FK fins que es va trencar els lligaments creuats del genoll. Graduat en Economia, va treballar com a periodista i agent de borsa. Cantant i compositor, és líder del grup musical de rock Di Derre.

Traduït a més de quaranta idiomes i amb més de vint milions d’exemplars venuts a tot el món, ha estat aclamat com el millor autor de novel·la policíaca de Noruega, un referent de l’última gran fornada d’autors del gènere negre escandinau.

LA NOVEL·LA

El Leopardo és la vuitena novel·la protagonitzada per l’inspector Harry Hole, que en aquesta ocasió busca un perillós assassí en sèrie que pretén assassinar un grup de persones que van passar una nit en una cabana de muntanya.

Destrossat física i psicològicament després del seu últim cas, el comissari Harry Hole s’ha retirat del món i entrat en una espiral autodestructiva a Hong Kong, on passa els seus dies en una  voràgine d’apostes de cavalls, drogues i alcohol.

L’últim que desitja en aquesta vida és reincorporar-se al cos de policia d’Oslo, lloc en el qual les seves gestes han assolit proporcions mítiques però on també ha conreat una merescuda fama de conflictiu i difícil, gràcies en bona mesura als seus problemes amb la beguda.

No obstant això, el brutal assassinat de dues dones i, sobretot, la notícia que el seu pare està greument malalt, el forcen a tornar a casa.

Aviat es trobarà tractant amb un sàdic i misteriós assassí en sèrie aficionat a emprar una arma de tortura i execució tan rudimentària com esgarrifosa, la poma de Leopold, una bola de metall de la mida d’una pilota de tennis, carregat amb diverses agulles afilades que, una vegada s’insereix a la boca d’algú, ningú pot llevar–la sense evitar l’activació d’un dispositiu que fa que brollin 24 agulles en totes direccions ocasionant una hemorràgia que ofega a la víctima en la seva pròpia sang.

Tot i que la creació de la poma de Leopold s’atribueix al depredador rei belga, és una invenció de Nesbø : “La idea arrenca de quan de petits meu germà i jo tractàvem de menjar les pomes del jardí de la meva tia directament de l’arbre, per esquivar la prohibició d’agafar-ne, i una vegada em vaig trobar amb una massa gran per treure–me–la de la boca. Aquest és el rerefons, barrejat amb la visita a una exposició d’instruments de tortura que em va mostrar quina gran capacitat d’invenció tenen els éssers humans quan es tracta d’infligir dolor «.

Amb una arrencada brutal, la novel·la enganxa des del principi i els personatges i els esdeveniments desfilen de manera trepidant.  L’assassí sembla estar jugant amb la policia i amb Hole, i se sospita que vol matar a un grup de persones que van passar una nit en una cabana a l’alta muntanya noruega.

Amb una prosa fluïda, personatges ben perfilats i meravellosos paisatges, des dels suburbis de Hong Kong, els subterranis d’Oslo, als volcans fumejants del Congo, o el desert de neus perpètues pròxim al Cercle Polar, Nesbø  ens sorprèn amb la seva capacitat d’intrigar, i de confondre’ns.

Cal afegir a l’equació els perennes cants de sirena de l’alcohol i les drogues, els malsons recurrents, el dolor per l’absència de Rakel el seu gran amor, els confusos sentiments que comença a professar per la seva col·lega Kaja Solness, i l’aferrissada rivalitat entre dos organismes policials, Kripos i la unitat de Delictes violents, per fer-se amb el control de les investigacions criminals, rivalitat que dóna lloc a tota mena de travetes i traïcions

És una novel·la de mecànica complexa, de múltiples decorats i un gran moviment de secundaris, una legió de personatges i la compassió com a tema de rerefons. Especialment commovedors són els passatges on Hole s’enfronta a la malaltia terminal del seu pare i manté diverses converses amb ell al llit de l’hospital sobre el record, el perdó i l’autoperdó.

LA REUNIÓ

A la reunió d’ahir va imperar el criteri de que tots el que hi érem, inclòs el Luis via watshap, ens ho havíem passat molt bé llegint El leopardo.

Tot van ser lloances per al Jo Nesbø  i per al Harry Hole. Fins i tot es va afirmar que era la millor novel·la negra que havíem llegit fins el moment present.

El personatge, antiheroi molt ben dibuixat; la trama principal, amb un dolent molt i molt dolent i unes víctimes terriblement patidores; les trames horitzontals, molt més entendridores, com la mort del pare, la traïció, l’amor, l’amistat o l’addicció tenen tant de pes en la novel·la com la intriga detectivesca.

També es va valorar molt la qualitat de les descripcions dels paisatges, així com els coneixements més que notables de l’autor sobre les tasques que es desenvolupen a les investigacions policials tal com són.

Tot plegat va fer que  El leopardo obtingués una puntuació mitja de 9.

Respecte al sopar, i encara que feia una mica de por, alguns es van atrevir a fer-ho amb en Harry. Una valenta amb el Bellman i un parell de clàssics amb el Jo Nesbø . Però qui va guanyar la batalla, com podeu imaginar, va ser la Kaja… molt a pesar de la seva traïdoria.

Per Sofia de Ruy-Wamba