Reunió del 8 de gener

Fragment del mail enviat per l’Arantxa als membres del club:

«La lectura d’aquesta novel.la va recorre la ment dels nostres companys de forma “cultiforme” el que va provocar la sorpresa de; com amb dos personatges i un fictici es pot escriure un llibre de lectura fantàstica i trepidant mentre es gaudeix d’una traducció correcta. Hi ha qui la seva opinió no va més enllà d’interessant, donant per vàlida la problemàtica dels personatges, la resta resolta de manera fàcil. També va arribar el moment de “no m’ha agradat més enllà de l’idea original utilitzada”, considerada inversemblant. La voluntat vençuda i no poder continuar pel rebuig vers a “el Ojo” ha estat una experiència. El ritme, les formes reiteratives dels fets va crear incredulitat en altres. Algú var dir que la satisfacció de llegir-la no fa que sigui recomanable aquesta lectura, des de la seva opinió: el que no fa que la va trobar repetitiva, massa llarga i embrollada en uns personatges que: són difusos com fantasmes en una trama estranya i curiosa és una altra sensació davant d’aquesta lectura. Per resoldre… aquest embolcall de sensacions un últim element per a fusionar en el gresol: Un detectiu que no vol esbrinar l’autor del crim, una relació de dependència que acaba en complicitat dels delictes, una empatia envers el lector i els personatges que recorre entre el perdó i la culpabilitat.

Seguint l’ordre del dia es va presentar una nova alternativa de lectura. Llegir els títols més recomanats durant l’any 2017. Segons diferents fonts. Per a aquest mes de gener vam escollir la novel.la de Benjamin Black “Las sombras de Quirke”

 

I aquest es un fragment del mail enviat per un altre membre del club, ja que com sabeu el que no pot venir a la reunió te la possibilitat d’enviar el seu comentari per Whatsapp o per mail :

«A mi si que m’ha agradat força el llibre d’aquest mes, sense arribar a l’èxtasi que li ha produït al Paco Camarasa segons diu al pròleg. Val a dir que es una novel.la negra diferent; el detectiu no tracta d’esbrinar l’autor del crim, si no que queda atrapat per la personalitat de l’assassina i la magnitud dels seus crims i alhora acaba sent còmplice en els seus delictes.

I és precisament aquesta relació de dependència que s’estableix de El Ojo envers la Lucy el que mes m’ha agradat, perquè a mi també m’ha passat el mateix. Jo, com el Ojo, no volia que la Lucy matés, però després m’he acostumat i mes tard volia que tot li sortís be. I al principi volia que el Ojo la detingués i actués conforme a la llei, però després desitjava que el protagonista s’en sortis de la situació sense problemes i fins i tot m’he alegrat quan el jefe li ha donat mes de 40.000 dolars per uns mesos de feina perduts. Llavors he pensat que jo també m’havia convertit en “el observador” de tots dos.

“La mirada…” es sens dubte un llibre molt interesant perque és diferent i ha valgut la pena llegir-lo. Li poso un 8. M’aniria a sopar amb la Lucy, vigilant sempre el meu got…«