“El síndrome E” Franck Thilliez

Una vegada mes podem dir que la Maria B. ha encertat en triar aquest llibrel sindrome ee per llegir-lo al Club. Seguim amb la novel·la negra francesa, després de gaudir amb “El último lapón”* d’Olivier Truc, amb “Chourmo” de Jean Claude Izzo i amb “Irene” de Pierre Lamaitre.

“El síndrome E” es una novel·la negra on el leitmotiv és en realitat la manipulació mental. Es produeix la trobada, primer professional i després més íntima dels dos policies, el comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Hanebele als que podrem veure a les posteriors novel·les de la nissaga treballant plegats. El primer es un comissari amb esquizofrènia paranoide d’uns 50 anys, que ha tornat a la policia a fer tasques de perfilació de delinqüents, allunyat de la primera fila de la investigació criminal però que en aquest llibre es veu involucrat des del primer moment. La Lucie es una policia, d’uns 35 anys, mare de dues filles, una d’elles malalta, que es debat entre la dedicació a aquestes i la passió per la seva feina.

El Franck Sharko s’encarrega de la investigació de cinc assassinats a on els cossos els han tret el cervell i els ulls i paral·lelament la Lucie Henebelle investiga la ceguesa que ha produït a un amic seu la visió d’una pel·lícula antiga. (Alguns de nosaltres també hem patit problemes de visió llegint el llibre. Casualitat? Per si de cas aneu amb compte…)

Els dos casos i també els seus protagonistes s’acabaran creuant.

Els membres del club han valorat la bona feina de documentació i els grans coneixements cinematogràfics de l’autor. Fins i tot l’Arantxa, després d’investigar-ho, ha destacat que tots els episodis que s’escriuen a la novel·la relatiu a fets històrics i científics tenen una base real: des dels orfes de Duplessis, primer ministre de Quebec, fins als treballs dels diferents governs per la manipulació de les conductes.

En general ens ha agradat que la trama transcorri en diferents països i escenaris i que darrere hi hagi també una conspiració dels serveis secrets i entre ells la Legió Estrangera Francesa.

Es una novel·la rodona, i també crua. Ens ha enganxat a tots, especialment al Luis L. que se l’ha cruspit en un cap de setmana, tot i que també s’ha criticat la relació entre el Sharko i la Lucie, que la Lola ha qualificat de folletin de Corín Tellado . També s’ha criticat molt l’epileg, i particularment l’ultima página, que s’ha d’entendre més com una introducció a la següent novel·la (“Gataka”) que com el colofó a l’actual.

La nota mitja dels membres del club ha estat un 8,12 i aniríem a sopar majoritàriament amb el Sharko (i per tant també amb la seva acompanyant imaginària), les dones majoritàriament amb el el seu Cap, el Lecrerc, però també amb la Judith Sagnol i la Lucie.

Bon estiu a tothom!!

*Quins bons records el sopar Lapó que vam organitzar el divendres 1 de juliol amb l’estofat de ren magistralment preparat per l’Alex Masterchef.

Esta entrada fue publicada en Libros que hemos leído. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s