“Las Pequeñas Mentiras”.(Premi La Trama de novel·la negra en la seva primera edició)
Laura Balagué descriu la investigació d’un crim comès en una pelleteria a Donostia.
El llibre fa ressorgir les mentides que tots porten dins.
Comença amb el descobriment del cadàver de Cristina Sasiain, una dona de l’alta
societat donostiarra.
.
La inspectora de l’Ertzaintza Carmen Arregui és l’encarregada d’esbrinar el misteri
d’aquest assassinat, per la qual cosa haurà de remenar en les relacions familiars, laborals
i personals de la víctima, que no sempre són coincidents. L’acció transcorre en una
habitual Donostia, a on la pluja no abandona mai el seu marc, de la mateixa manera que
els costums, repartits per la sort i la natura comparteixen un únic marc, a on les famílies
amb el compromís de l’aparença, recorren a les petites mentides com a patrimoni de la
gent donostiarra. Patrimoni universal que sota la pluja ells saben amagar millor.
De jove Laura Balagué va treballa fent encàrrecs per una pelleteria i va considerar un
bon escenari per recrear una novel·la negra i poder, d’aquesta manera, mostra una
determinada classe social.
Aquesta escriptora no tenia cap experiència en l’àmbit policial, la qual cosa no va
dificultar que la veu de la inspectora fos creïble.
La descripció de la víctima s’ajusta fidelment a un dona que coexistí a la societat
Donostiarra.
El personal secundari que passeja per la novel·la són tots aquells que formaven part del
cercle més proper a la víctima. Al voltant d’aquests personatges no ha treballat gaire,
però això no ha malmès que els seus caràcters i funcions són fàcilment identificables.
Sobre aquesta base construeix Laura Balagué l’argument de la seva primera novel·la
negra.
La novel·la compta amb un estil narratiu (en tercera persona) àgil i fresc, sense
descripcions complicades i passa només per allò que és allò imprescindible. Plena de
diàlegs que fa que es llegeixi de seguit però sense cap neguit. És una novel·la que juga
amb les aparences i amb allò que cadascú amaga a la resta. No hi ha ni sang ni fetge, ni
tants sols és pertorbadora, la qual cosa podria diferenciar les diferents opinions que han
posat sobre la taula tots els companys que l’han llegida.
El grup de companys que van assistir a la reunió van coincidir que la novel·la era fàcil
de llegir i divertida, en general la gent s’ho va passar bé. Van haver opinions com:
avorrida, poc negra o gens, és a dir; per a alguns ha quedat suspesa. Si ens hem de
remetre a la realitat i oficialitat del comptatge, la mitjana va ser d’un 6,50.
NOTA
En el Segle XIX San Sebastián va deixar enrere la seva política econòmica de caràcter
comercial i es va convertir en una ciutat turística, provocada per la relació que es va
establir entre la monarquia espanyola i San Sebastián. Va ser la reina Isabel II qui va
començar a estiuejar a San Sebastián; inicis per a tot un seguit de reis i reines i totes
aquelles persones de proper interès fictici que acompanyaven a la cort espanyola. La
presencia de la reialesa a les platges de San Sebastián va canviar per sempre més la
societat Donostiarra. Les dames van començar a voler conviure amb aquesta nova
societat “pomposa “ que va introduir nous vestits i aparences, tant per homes com per a
dones. Exquisits comportaments, amistats refinades (escollides prèviament), i la difícil
recepta de conviure tradicions i fatuo. I Això fins avui que, com herència d’aquells
inicis s’ha llaurat un ingeni en una evolució de mestissatge econòmic – social.
Laura Balagué va saber transmetre de forma veritable i senzilla les petites mentides
d’aqueta societat basca-donostiarra, per que ha sigut capaç de descobrir el seu origen
endèmic.
Arantxa Arcaute
Febrer, 2016
Altafulla Cas Obert 