«Betibú» de CLAUDIA PIÑEIRO

 

El passat dia 4 de novembre va tenir lloc la reunió mensual dels membres del Club de Lectura de Novel·la Negra per tal de comentar, entre altres qüestions organitzatives referents a la trobada amb escriptors el proper dia 22, la novel·la del mes: Betibú, de l’escriptora argentina Claudia Piñeiro.

Es tracta d’una novel·la que desenvolupa la seva acció entre Buenos Aires i el country La Maravillosa, lloc, aquest últim, on té lloc el degollament de Pedro Chazarreta, assassinat al voltant del qual se centra la intriga al llarg de la trama.

La protagonista és una escriptora de cinquanta-quatre anys de reconeguda fama i de nom Nurit Iscar, coneguda com a Betibú entre el cercle de periodistes d’un dels diaris de més tirada a Argentina, El Tribuno, com a conseqüència de la semblança parcial que, segons el periodista Jaime Brena, manté amb Betty Boop –el cartoon de dona flapper aparegut la dècada dels anys 20-, bàsicament per la seva esvelta figura i la seva abundant melena de rul·los negríssims. Amb aquest pseudònim se li dirigeix, principalment, Lorenzo Rinaldi, el director de El Tribuno, i fins al final de la novel·la Brena no s’atrevirà a confessar-li que no és Rinaldi, sinó ell, l’autor d’aquest sobrenom.

Cinc anys endarrere Rinaldi i Nurit Iscar van començar una relació que va durar tres anys, el temps necessari i suficient per a que ella es divorciés del seu marit mentre creia en les reiterades promeses de separació matrimonial d’ell, promeses que mai no van fer-se realitat. Durant aquests anys, ella publica una novel·la que obté una crítica tan negativa a El Tribuno que decideix deixar d’escriure. Tot i així, Rinaldi sap de la seva extraordinària vàlua com a escriptora i, doncs, quan es produeix l’assassinat de Chazarreta al country La Maravillosa, contacta amb ella i li ofereix feina in situ com a redactora d’uns informes literaris sobre què podria haver succeït en relació al cas.

D’altra banda, a la redacció del propi diari, Rinaldi ha substituït Brena pel pibe de Policiales al capdavant de la Secció Policiales i això comporta que mentre a l’inexpert pibe li correspon la informació seriosa sobre els avenços aconseguits en la investigació, l’expert Brena es veu obligat a matar el seu temps amb estadístiques sobre les temàtiques més absurdes.

Malgrat en principi Brena considera el pibe com un dels molts fills de la Generació Google, tou, sense carrer, tot teclat i pantalla, se sent tan inútil amb les seves estadístiques que decideix ajudar-lo i li passa la informació confidencial que rep del comissari Venturini, un policia corrupte que apareix a cada successiu assassinat de la trama, sigui dins de la seva jurisdicció o no.

Ja al country, Nurit Iscar rep la visita de Brena i el pibe de Policiales, decideixen treballar junts i, gràcies a un marc sense fotografia que troben a la casa de Chazarreta, al costat d’un altre amb la fotografia de la seva dona –Gloria Echagüe, també morta per degollament a casa seva- acompanyada de les seves amistats de joventut, dedueixen que la clau del misteri es troba en la fotografia sostreta. Parlen amb Gladys Varela, la criada de Chazarreta que va trobar el cos, i comencen a comptar amb alguna pista coherent.

Nurit Iscar s’adona que un veí del mateix country es comporta amb senyals inequívocs de por des que un tal Bengoechea ha mort esquiant. Es tracta de Luis Collazo, qui, als pocs dies, serà trobat penjat d’un arbre, i el comissari Venturini tornarà a tancar de seguida la investigació al donar per fet que es tracta d’un cas de suïcidi.

Pas a pas la investigació avança i descobreixen que la fotografia va ser presa el dia de la graduació del grup d’amics anomenat de La Chacrita, al col·legi de San Jerónimo Mártir. El pibe de Policiales escriu un e-mail a un tal Gandolfini fent-se passar per amic del grup i es concerta una cita amb el seu tiet Roberto Gandolfini per a parlar dels vells temps. Gandolfini mostra a Brena –que substitueix al pibe per motius d’edat- la fotografia desapareguda del marc, i li explica que també el seu germà gran –molt afeccionat als cotxes i a la velocitat- va morir en un accident de cotxe, i ara s’hi afegeix la mort d’un altre membre del grup: Marcos Miranda, als EEUU, per atac d’un franctirador. Ell no és a la foto –li explica- perquè és deu anys més jove que el seu germà mort, i si ho sap tot sobre el grup i té la fotografia és perquè la seva mare l’obligava a anar sempre amb el seu germà gran per tal de vigilar-lo.

Del grupet de la fotografia ja només queda viu Vicente Gardeu, que és localitzat, precisament, als terrenys de La Chacrita. Van a parlar amb ell i descobreixen un home que els confessa que està mort des que, com a prova d’acceptació al grup, va ser violat repetidament per tots i cada un de la resta de components del grup en presència de Roberto Gandolfini, el germà petit autor de la fotografia. Després, un pacte de silenci a prova de sang. Després, la mort, una rere l’altra, de cada un dels violadors, cadascú de la manera més probable en funció de les seves afeccions i circumstàncies personals per tal d’evitar sospites d’assassinat.

Qui és l’assassí? –Va haver-hi diverses opinions al respecte perquè el llibre es presenta al lector amb un final relativament obert. D’una banda, el més probable sembla que sigui Roberto Gandolfini, qui s’ha convertit en un alt empresari en una torre d’alta seguretat amb oficines que gestionen la contractació de sicaris. Tanmateix, després d’haver-me tornat a llegir els últims capítols, i donat que també Roberto Gandolfini és assassinat a trets, destaco la frase que, en un moment donat, li diu ell mateix a Nurit Iscar: “L’assassí és qui queda viu”. I qui queda viu en aquesta novel·la és el comissari Venturini…

Jaime Brena i Nurit Iscar abandonen la investigació per por, comencen una relació i es troben sopant plegats en un restaurant quan a la televisió s’està retransmetent la notícia de l’assassinat de Roberto Gandolfini. Ells estan massa ocupats l’un amb l’altre per a prestar atenció a les notícies i a les imatges que s’hi mostren –ja s’hi fixaran el dia següent-, però si s’hi fixessin en aquell moment, veurien el comissari Venturini en un segon pla que aguanta sota el braç una carpeta groga amb dues línies negres al marge superior dret, la mateixa que Roberto Gandolfini posseïa amb dades suficients per a que també Nurit Iscar morís de la manera més esperada cas de negar-se a abandonar la investigació.

En la meva opinió, ha estat una lectura molt interessant, no només per la trama, que enganxa des del primer moment, sinó també pel tipus de llenguatge, ja que l’autora empra uns llargs paràgrafs on barreja narració, descripció i diàleg de forma perfectament comprensible i amena per al lector. A més, combina el deix argentí sobre la llengua castellana amb la perfecció literària dels informes –amb lletra cursiva- de Nurit Iscar. Com diu Luis Belesta en un missatge, també el vocabulari específic que va apareixent al llarg de la lectura transporta el lector al cor de l’Argentina i enriqueix a nivell personal:

mina = dona                           remera = samarreta               malla = banyador

pileta = piscina                       faso = cigarreta                      remisero = xofer

pollera = faldilla

Com també l’acurada descripció que fa dels metòdics controls d’accés a un country argentí o el marcat contrast entre l’experiència del periodista gran –Jaime Brena- i la inseguretat del periodista novell –el pibe de Policiales, que l’autora transforma en un progressiu mestratge del primer sobre el segon fins a fer del pibe de Policiales un professional amb personalitat pròpia.

Per acabar:

PARTICIPANTS	PUNTUACIONS	PERSONATGE AMB QUI ANIRIA A SOPAR
Marta	8	Nurit Iscar (Betibú)
Luis Belesta	8	Betibú
Sílvia	6	Betibú
Glòria	7	Jaime Brena
Maru	8	Brena
Jaume	6	Brena
Àngel	7	Betibú
Marisa	7	pibe de Policiales
Mercè	10	Betibú

Mercè Mosoll